Amb aquest tercer títol de catorze cançons s’arriba al final de la trilogia.Si Argila havia parlat de l’estigma que deixa l’amor i Estalactites parlava de l’estigma que deixa el desamor, Aire en Zel ve a alimentar aquelles terres i aquelles aigües amb un cant a la vida: ajuntant la bellesa del dolor amb el goig de l’enamorament, ajuntant el foc de les revoltes amb el dubte i la reflexió interior.
Un disc que s’allunya completament de les sonoritats dels dos discs anteriors, harmonitzat amb una banda que li dóna una gustosa barreja de bossa, reggae, funky i llum mediterrània.
